dijous, 13 d’octubre de 2011


Fisonomia del recorregut de la Cursa de Les Tres Torres


La Cursa de les Tres Torres és una de les mes singulars de Barcelona, no únicament per la seva antiguitat (enguany serà la 31 edició) ni per la curta distància (3 quilòmetres i escaig), sinó perquè transcorre per la part alta de la ciutat, una circumstància poc comú. I és que el barri de les Tres Torres és una d’aquelles zones on hi habita la classe benestant, uns indrets on els veïns no acostumen a organitzar un esdeveniment que -dic jo- pugui trencar la placidesa dels seus carrers.

No és el cas. I ens alegra que així sigui. La prova, d’aquesta manera, sembla encara més democràtica del que ho és, de per sí, una cursa popular.

Començarem a la Plaça de Joaquim Pena per agafar el carrer de Milanesat, recte fins a la cantonada de Via Augusta amb el deNena Casas, que el baixarem. En arribar al carrer de les Tres Torres girarem a l’esquerra per fer-ne 100 metres fins el deCastellnou, i per aquest, amunt, fins el del Rosari. Per Rosari anirem fins al de Rafael Batlle per trobar el de Milanesat que ens farà arribar a la Plaça de Joaquim Pena de nou. Això serà la primera volta al circuit: 1 km i 50 metres, i n’hem de fer tres. Total 3Km,150.  


A veure, he dit que començarem a la Plaça de Joaquim Pena -un crític musical especialitzat en Wagner que va viure i morí en una casa de la plaça- però abans de fer-ho ens convé saber alguna cosa del barri.

A les primeries del segle passat, Les Tres Torres era un espai perifèric de Sant Gervasi, proper al que era llavors el poble de Sarrià. Tres veïns de Sants van prendre l’iniciativa d’urbanitzar-lo desprès de fer-se construir tres torres, una per a cadascú. (Una d’elles, que en el segle XVII era una masia,  encara es conserva: la veurem tot passant per davant). El lloc es va posar de moda i si van anar construint altres torres, però el nom va quedar per sempre per les tres primeres, en bona mesura perquè eren les més grans, acabades el 1903. 

Tal va ser d’importància que va adquirir l’indret, que els amos de les torres si van fer construir l’any 1916 una estació de ferrocarril per a que el tren de Sarrià hi tingués parada. També, com que estava ple de descampats, si van fer algun camp de futbol -l’esport que ja causava furor llavors-, un d’ells en el que ara és el carrer de Milanesat per on correrem, per a un equip que es va formar amb el nom de Club Tres Torres.

El Tren de Sarrià a l’estació de Tres Torres. Any 1930

Sortirem de la plaça Joaquim Pena, com dèiem, per començar a córrer per Milanesat, precisament, (el carrer és pla, no cal dir-ho) i anirem amb quatre gambades fins la Plaça del Carril, per baixar per Nena Casas avall. 

La Plaça del Carril, el petit espai cantonada a la Via Augusta, té aquest nom perquè al tren de Sarrià, que passava pel seu traçat i tenia l’estació de Tres Torres aquí, se l’anomenava així, “el carril”. Fins i tot, la Via Augusta  ha tingut diferents noms al llarg del temps, entre els quals “Carril”, a les acaballes del segle XIX.
      
A propòsit del Tren de Sarrià, cal dir que en aquella època (sortia de la Plaça Catalunya, i per Balmes i Via Augusta –la tercera estació era a Tres Torres- arribava a Sarrià) estava considerat el segon ferrocarril urbà del món en importància, per darrera del de Londres.

Baixarem pel carrer de Nena Casas, i a l’alçada de la meitat del camí hi ha la torre modernista -difícil de veure perquè està a l’interior d’una finca- que es conserva de les tres que donen nom al barri. Actualment pertany a les monges filipenses i és la Casa d’Espiritualitat Sant Felip Neri, un lloc, diuen “de silenci i contemplació”. Les religioses la van adquirir el 1915. Durant la guerra es va destinar a hospital i a mitjans dels cinquanta la casa va tornar a ser d’elles. 

En arribar al carrer de les Tres Torres, a pocs metres d’on hi havia el Gol Nord del Camp de Sarrià de l’Espanyol, girarem a la dreta. De seguida arribarem al final del carrer, amb la Plaça Martí Llauradó a la nostra esquerra. En passar, val la pena mirar de reüll la bonica escultura que hi ha a la placeta, realitzada per l’escultor, a qui s’honora en haver-li posta el seu nom.

“Alba”, l’escultura de la Plaça Martí Llauradó.

L’escultor noucentista Martí Llauradó, veí de Les Tres Torres, era el pare d’un dels membres d’Els Setze Jutges del mateix nom, en Martí Llauradó.

Els Setze Jutges va ser un grup que va sorgir l’any 1961, en ple franquisme, que cantaven cançons en català. Era una època en la qual, cantar en català era arriscat, però se’n van sortir. Varen fer una feina extraordinària tot estenent un moviment anomenat la Nova Cançó. Fundat per en Josep Maria Espinás i Miquel Porter, en formaven part cantants que van conquerir fama, com Joan Manuel SerratRaimonMaria del Mar Bonet i Lluís Llach. En Martí Llauradó va musicar poemes de Salvat-Papasseit per al grup. Tenia de presentar les lletres a la censura i els hi prohibien gairebé totes. No entenien res i deien que Salvat-Papasseit era massa eròtic.

Jutgeu vosaltres mateixos. “Venedor d’amor” és la lletra d’un poema d’en Salvat- Papasseit musicat per Martí Llauradó i cantat per Joan Manuel Serrat:

“Venedor d'amor porta joies fines: la noia que vols la noia que tries. 
De tanta claror que el mercat destria per cada cançó dónes una vida. 
Quina vida dons quina altra en voldries: jo me l'he triada moreneta i prima. 
Moreneta i prima que sembla un palmó: -si un altre la mira li treu morenor. 
Jo l'he demanada que fos sols per mi. L'he comprada esclava, la vull fer lluir. 
Venedor d'amor porta joies fines: la noia que vols la noia que tries”.


Martí Llauradó rebent la medalla d’Honor que el Parlament va atorgar a Els Setze Jutges. Abril de 2007

Passada la placeta enfilarem cap a munt pel carrer de Castellnou -un nom posat en honor d’un doctor en dret que va heretà les terres per on passem- i  veurem amb més facilitat –no gaire més- la Torre de les tres primeres que ha quedat en peus.

En arribar, tres cruïlles més amunt, al carrer del Rosari , tombarem a l’esquerra per fer-ne uns cent i pico de metres. Al fons hi veurem la part del darrere de l’ imponent col•legi dels Salesians de Sarrià, una escola que fa més de 125 anys que funciona. Fundada el 1884, ha estat sempre dedicada a la formació de professionals, tradicionalment d’arts gràfiques i fusteria, i més recentment de mecànica,  electricitat i electrònica. Tot un referent al barri. 

 Una classe als Salesians de Sarrià a les primeries del segle XX

Girarem a la dreta en acabar els pocs metres que haurem fet del carrer del Rosari (es diu així perquè fa molts anys hi havia una capelleta dedicada a la Mare de Déu del Roser, la patrona del poble de Sarrià al qual pertanyia el barri de Les Tres Torres), i pujarem pel de Rafael Batlle (un metge que va ser el darrer alcalde de Sarrià). 

Tenint a la nostra esquerra el mur que separa el carrer del camp d’esports dels Salesians, i al fons el campanar i l’edifici d’un altre antic col•legi del barri, el del Reial Monestir de Santa Isabel, deixarem el carrer de Rafael Batlle per agafar, a la dreta, el de Milanesat, que ens conduirà de nou al punt de sortida de la Plaça de Joaquim Pena. (Convé anar en compte, si es va massa embalat, de no baixar al pàrquing que hi ha al mig del carrer abans de la plaça)

Haurem fet la primera volta de les tres que conformen la cursa. Ja hem dit que seran tres de una mica més d’un quilòmetre. En acabar, per a alguns i algunes, la curta distància dels 3,150 Km hauran estat un bateig, una introducció al món de les curses populars (benvinguts i enhorabona) i per a uns altres una cursa més per al seu currículum. Tots, segur, feliços i satisfets d’haver-la fet, perquè és una prova modesta però molt ben organitzada. Amb un aperitiu i tot al final, i a més a més, gratuïta!!!

                                                       ---------O---------


Miquel Pucurull
pucurullfontova@yahoo.es

Cap comentari:

Publica un comentari